Les previsions de vendes i flux de caixa, i la conseqüent rendibilitat, són els ciments sobre els quals els possibles inversors valoren la futura viabilitat de l'empresa. Es dedueix que aquestes previsions se sotmeten a rigorós examen i judici crític.

Les previsions de vendes no poden ser simples sèries de quantitats sorgides del no-res com a resultat de bones intencions i desigs. Aquest és un punt sobre el qual els possibles inversors fan moltes preguntes en el moment que els sol·licitem fons. Les previsions han de tenir un recolzament sòlid en la informació descrita en els apartats anteriors; per exemple, dimensió de mercat, necessitats del client, segmentació, grau de maduresa del mercat, punts forts i febles dels competidors... A més d'enumerar aquests factors, cal reforçar-los amb dades de les activitats comercials de l'empresa en el moment actual: cartera de comandes en ferm, índexs de vendes a clients clau i creixement històric de l'empresa en el sector de mercat al qual s'orienta.

Posterior a la previsió de vendes, pot calcular-se la previsió de flux de caixa per tot el període del pla d'empresa. Es tracta d'una estimació del saldo net d'efectiu de l'empresa mes a mes. La previsió del flux de caixa ha de desglossar la diferència entre els ingressos de les vendes previstes i els pagaments mensuals previstos de totes les obligacions reconegudes, com lloguer, taxes, sous, despeses de materials, pagament d'interessos, etc. Alguns d'aquests pagaments es realitzen cada mes de forma regular, mentre que d'altres poden produir-se a intervals més irregulars, com poden ser les adquisicions de material i la inversió de capital en fàbrica i els equipaments.

Una altra complicació és la possibilitat que es doni un interval de temps prolongat entre l'adquisició de matèria primera i l'ingrés dels pagaments de clients (concepte de necessitats de capital de treball). Els clients importants poden esperar seixanta dies per fer la provisió de pagaments d'un lliurament i en molts casos endarrerir encara més el pagament. Per això, els costos de les matèries primeres s'han de finançar amb recursos propis de l'empresa des del moment de la compra fins a rebre el cobrament del client.

Sovint, doncs, es produeixen grans sortides d'efectiu malgrat comptar amb un bon índex de vendes (quan més venem, la necessitat de tresoreria sol ser més àmplia, tot i que el preu de venda supera el de cost). Aquesta situació sol ocórrer en iniciar una nova activitat, ja que les inversions i despeses de posada en marxa són superiors als imports d'ingressos per vendes. Per això, cal que el pla inclogui una previsió acurada de la necessitat financera (inversions + capital de treball).

La confirmació final de la viabilitat de l'empresa és la comprovació del punt d'equilibri, que s'assoleix quan els ingressos de les vendes arriben a igualar-se amb els costos (fixos + variables). Els costos fixos procedeixen de pagaments periòdics que no depenen dels canvis de vendes a curt termini (a més llarg termini, si ampliem la dimensió de l'empresa incorrerem en més despeses anomenades també d'estructura; exemples d'aquestes despeses són lloguers, subministraments, interessos de crèdits, despeses d'administració, de personal fix...). 

Els costos variables comprenen els que fluctuen proporcionalment a canvis en els ingressos per vendes, com poden ser els de matèries primeres, energia (directa) i el personal variable (autònoms o subcontractats que augmenten proporcionalment a les vendes). En qualsevol cas, a cada empresa la distribució de fixos i variables és diferent i s'ha de confeccionar a mida (en casos de necessitats de personal molt especialitzat no és aconsellable, per exemple, fer fluctuar el personal segons el volum de vendes).

El punt d'equilibri no és un càlcul inamovible. Si aconseguim alleugerir l'estructura, el punt d'equilibri pot ser més baix (a igual índex de vendes), els planificadors de l'activitat disposen d'un grau de flexibilitat considerable a l'hora d'escollir el tipus de costos d'estructura en què s'incorrerà (muntatge d'una fàbrica respecte a la subcontratació de la producció). 

Per norma general, quan abans s'aconsegueixi el punt d'equilibri, més atractiva serà l'empresa per als possibles inversors financers.

El càlcul del punt d'equilibri (PE) es realitza amb la fórmula: V = (cv · bV) + cf 

On: V = vendes 
      cv = costos variables 
      b = proporció de les vendes que són costos variables 
      cf = costos fixos 

Cal calcular un cert nombre d'hipòtesis de punt d'equilibri alternatives (habitualment tres: cas més favorable, mitjà i més desfavorable) i mostrar-ne la sensibilitat o fermesa. Això es fa amb la repetició dels càlculs i la introducció de diferents supòsits d'ingressos per vendes, de costos fixos i de variables. Es pot examinar l'efecte d'una reducció dels ingressos per vendes suposades, acompanyada d'un increment de costos del 10%; sobretot cal arribar a determinar els límits en els quals l'activitat proposada deixa de ser viable.

Amb l'objectiu d'obtenir un pla financer global per a la nova activitat, cal realitzar els càlculs de PE d'acord amb els balanços i comptes de resultats previstos, de forma que cobreixin un període de 5 anys des de l'inici de l'activitat; és a dir, cal convertir en xifres totes les estimacions i enfocaments que s'han descrit mentre s'elaborava el pla d'empresa.

Alguns projectes d'inversió complexos (fàbriques de productes químics, empreses de tecnologia avançada...) poden necessitar tècniques d'avaluació de projectes més sofisticades:

És imprescindible tenir analistes financers si s'han d'usar aquestes tècniques d'avaluació de projectes. 

• Rendiment del capital utilitzat
• Període d'amortització
• Tècniques d'actualització del flux de caixa, com per exemple valor actual net i taxa de rendiment interna     

El balanç previst és una exposició de les fonts de finançament de l'activitat: capital (aportació dels socis), crèdits, beneficis que cal distribuir..., i de les inversions (destí dels fons) efectuades. Tot el passiu financia tot l'actiu, és a dir, no separarem cada font (finançament) i aplicació (inversió) en el balanç -existeix un document específic per veure aquestes variacions de forma interanual. El que interessa del balanç és la fotografia que ens ofereix del patrimoni de l'empresa. La informació que se n'obté és analitzada amb la del compte de resultats.

El balanç s'acostuma a agrupar en el que s'anomena 'masses patrimonials', que són grups homogenis de conceptes que ens ajuden a determinar la solvència de la companyia, arran de la inversió en actius fixos que ha escomès i de quina forma l'ha finançada (vegeu la guia de finançament en capital, anàlisi patrimonial).

Les masses de l'actiu són principalment l'actiu fix (inversió) i el circulant (estocs + clients + tresoreria). Al passiu diferenciem els fons propis dels aliens (préstecs de tercers: proveïdors o bancs).

No s'hi inclou la naturalesa dels creditors, atès que és un resum de la situació del patrimoni. Es poden fer taules annexes de control per identificar aquestes partides.

La seva funció és diferent a la del balanç. El balanç reflecteix el patrimoni de l'empresa (béns i forma de finançament), els resultats hi apareixen només de forma consolidada atès que són una font de fons per a la companyia (si n'obté beneficis), però no s'hi indica com s'han generat aquests resultats.

El compte de PiG és una relació dels ingressos per vendes brutes, dels quals es resten totes les despeses imputables (és a dir, les necessàries en què s'incorre per generar els ingressos). El criteri comptable més important en aquest document és el de meritació. Això vol dir que el compte de PiG no reflecteix les magnituds de caixa (tresoreria), sinó que la despesa es reflecteix en el moment que neix l'ingrés i de forma independent que l'una s'hagi pagat i l'altra s'hagi cobrat.

Per a l'acompliment dels objectius del pla d'empresa cal elaborar detalladament el compte de PiG, el primer any de forma mensual i fins a 5 anuals. S'ha d'acompanyar dels supòsits en què es basen les xifres que s'hi reflecteixen i que s'han d'obtenir de cadascun dels punts del pla: en les vendes comptarem amb l'estructura de personal prevista, si els comercials són limitats, les vendes que poden assolir també... Les previsions de nombre de visites que s'han d'efectuar a clients i els supòsits de vendes efectives han d'acompanyar el compte de PiG.

Tal com succeeix en la previsió del punt d'equilibri, cal analitzar la sensibilitat de les previsions mitjançant càlculs alternatius del compte de PiG, basats en ingressos per vendes inferiors i despeses més elevades, per tenir una forquilla de possibilitats i una aproximació d'hipòtesis d'actuació en cada cas.

Dels ingressos per vendes, tal com s'ha expressat, cal deduir inicialment el cost dels productes venuts. D'aquesta forma s'obté el marge brut d'explotació. El cost dels productes s'obté sumant tots els costos variables pertinents (els que augmenten proporcionalment a la fabricació: materials i mà d'obra de fabricació). No s'hi inclourà el cost de la maquinària de fabricació ni els costos de la fàbrica, atès que són magnituds de balanç i es preveuen en el compte de PiG a través de la magnitud anomenada 'amortització', que es té en compte en la darrera línia del compte de PiG (aquest càlcul inclou com a despesa la part proporcional del bé que es "desgasta" anualment). 

El pas següent és deduir les despeses d'explotació del marge brut, per arribar al benefici abans d'impostos (BAI). Aquestes despeses inclouen: lloguers, despeses d'administració, costos comercials i de publicitat, despeses generals i... per últim, el capítol d'amortitzacions esmentat.

Finalment, després d'haver arribat al BAI, només cal deduir les despeses financeres, la participació en beneficis de la direcció i els impostos. Aquesta xifra serà el benefici després d'impostos, del qual es distribueixen els dividends als accionistes (normalment en la forma prevista en els estatuts de l'empresa).